Europa davant les seves pròpies ruïnes

Amb Barro, primera obra de la tetralogia Mapa de les ruïnes d’Europa, La Jove Companyia fa el primer pas d’una reflexió en quatre temps sobre el que queda d’aquesta idea d’Europa modelada durant el segle XX. Per aconseguir-ho, la companyia compta amb la col·laboració de dos dramaturgs, Guillem Clua i Nando López, que han treballat colze a colze per submergir-se en el que va significar per al continent la Primera Guerra Mundial (1914-18). Barro és la tercera peça que Clua escriu per a la companyia, després d’Invasión i Proyecto Homero: Ilíada.

Thomas Jefferson va dir fa 200 anys que els EUA no havien d’intervenir mai en assumptes europeus, ja que el nostre continent estava sumit en una «guerra eterna entre nacions». Els segles següents li van donar la raó i no va trigar a cristal·litzar la idea d’uns Estats Units d’Europa com a única sortida a aquesta dèria que tenim de destruir-nos a nosaltres mateixos. L’experiment es va anomenar primer CEE, després UE, i durant 50 anys ens vam creure que ho havíem aconseguit. Va ser el període de pau més llarg que Europa havia conegut mai… fins que els Balcans van tornar a esclatar.

Ja al segle XXI, aquesta Arcàdia continental sembla més fràgil que mai. Un dels seus membres fundadors, el Regne Unit, ha decidit abandonar el projecte, mentre l’extrema dreta i els nacionalismes corroeixen a poc a poc el cor d’una Unió més interessada a perpetuar vells privilegis econòmics i a tancar les fronteres a uns refugiats que es juguen la vida intentant accedir-hi. Davant d’aquest panorama no podem deixar de preguntar-nos: ha mort el projecte europeu? Quan va començar a llanguir? Té cap futur? I, si és així, com podem reconstruir les ruïnes que comencen a envoltar-nos?

Totes aquestes preguntes han sobrevolat l’escriptura de Barro. Amb aquesta peça, La Jove Companyia fa el primer pas d’una reflexió en quatre temps sobre el que queda d’aquesta idea d’Europa modelada durant el segle XX, i ho fa just quan es compleix el primer centenari del final de la Primera Guerra Mundial. L’elecció d’aquest esdeveniment com a tret de sortida no és casual, perquè són molts els punts de connexió entre aquell ahir, protagonitzat per joves que partien —entre la inconsciència i l’eufòria prebèl·lica— cap a un conflicte que no imaginaven fins on arribaria, i aquest avui, en què altres joves, acorralats per un sistema social en recessió i decebuts per un continent que no acaba de trobar-se a si mateix, lliuren la seva pròpia guerra personal.

En Barro, escrita a quatre mans per Nando López i Guillem Clua i dirigida per José Luis Arellano, ressonen les veus dels qui, a principis de segle, van lluitar per articular una idea d’Europa que, des de la literatura, la filosofia o la política, sempre acaba trobant la seva raó més íntima en la cultura. Persones que, malgrat la violència d’un conflicte que s’allargava inexorablement i tràgicament, es mantenien fidels a l’esperança, aferrades a la possibilitat de sumar davant l’evidència de la desunió. O aquelles que, en adonar-se que la guerra es lliurava en una horitzontalitat equivocada, van decidir que la seva batalla havia de tornar-se vertical i la van convertir en una autèntica revolució.