La guerra, tres mil anys després

Nou anys després del rapte d’Helena per part de Paris, l’exèrcit aqueu ha aconseguit assetjar Troia. La guerra sembla arribar al final, però Aquil·les es retira de la batalla després d’una disputa amb el rei Agamèmnon. Aquesta decisió canviarà el rumb de la guerra i farà que la tragèdia es desboqui en tots dos bàndols. Així comença la Ilíada, obra literària fundacional de la cultura europea que Guillem Clua ha adaptat per a l’escena. La peça, dirigida per José Luis Arellano, forma part del Proyecto Homero de La Joven Compañía i es completa amb la versió de l’Odisea que signa Alberto Conejero.

«Hi ha alguna cosa que ens uneixi a aquella èpica escrita fa més de 3.000 anys?». Clua es va plantejar aquesta pregunta quan li van encarregar la versió de la Ilíada, que va acceptar de seguida, tot i saber que s’enfrontava a una bogeria, ell que és un autor de textos contemporanis. «És una obra d’una magnitud enorme, no només per l’extensió, sinó per la importància d’aquests cants d’Homer per a la identitat i la cultura de la nostra societat occidental». La resposta li va arribar immediatament: «L’horror de la guerra ha canviat poc. Els versos d’Homer sobre les passions humanes són perfectament identificables». Clua, col·laborador de la companyia des dels seus inicis, no ha volgut que l’emoció i la passió de l’original fossin l’únic vincle amb els joves i, més enllà de l’espasa d’Aquil·les que travessa el cor d’Hèctor, ha rastrejat en les morts i les venjances per trobar les motivacions polítiques de tanta tragèdia.

No és la primera vegada que l’autor parla de la guerra. Ho va fer a La piel en llamas i Invasión, totes dues dirigides per José Luis Arellano, a El sabor de las cenizas i també a Marburg. Amb aquesta peça, Clua torna a endinsar-se en terreny bèl·lic. «M’interessava mostrar quins són els efectes dels conflictes armats en les relacions humanes. Però no d’una manera crua i freda, sinó humanitzant l’èpica». Per fer-ho, el dramaturg no s’ha limitat a relatar els passatges més famosos dels cants originals, sinó que també ha recorregut a fragments i personatges de la Orestíada o l’Eneida, entre altres textos. Les trames argumentals s’han reduït substancialment i s’han explicat amb claredat, i s’ha donat més rellevància als personatges femenins, com Helena, Andròmaca o Cassandra.